Retalls!!! Una solució màgica?...

Tothom té clar que davant la greu crisi econòmica que patim, la solució són els retalls: reduir despesa. La cosa es complica quan hem de decidir quina despesa cal reduir. Doncs bé, “els experts” ja ho tenen clar: Cal allargar l’edat de jubilació, reduir el sous dels funcionaris, abaratir l’acomiadament, i molt especialment “aprimar” l’administració pública. Òbviament ni se’ls ha passat pel cap reduir els beneficis dels bancs i les grans multinacionals o reduir els sous dels executius d’aquestes o establir una tassa que gravi les transaccions financeres internacionals o suprimir els paradisos fiscals, per posar alguns exemples.

Però tot això seria motiu per un altre article. Avui volia reflexionar sobre una d’aquestes “excel·lents receptes”. Els retalls a l’administració pública. Qualsevol polític que vol que parlin bé d’ell, també s’ha de mostrar com un fervent defensor dels “retalls”. Una altra cosa serà definir de quins retalls parlem.

Vaig assistir a la presa de possessió, el passat dia 11 de juny, del Batlle del meu municipi, Marratxí. Com no podia ésser menys, seguí el guió marcat i durant els seu primer discurs com a Batlle, va mostrar unes tisores, que tenia preparades per l’ocasió per deixar constància de la seva filosofia. Poc importa que Marratxí, un municipi de 35.000 habitants i més de 18 nuclis de població, no tingui ni un sol centre cultural o que la cova pre-talaiòtica de Son Caulelles estigui plena de brutor o que els serveis socials deixin molt que desitjar. Allò important es retallar.

Doncs bé parlem de retalls a l’administració pública. No seré jo, Déu me n’alliberi, que posi en dubte que cal racionalitzar els recursos públics, modernitzar-los i adequar-los a les necessitats actuals de la ciutadania. També estic convençut que la despesa pública és molt excessiva i cal reduir-la, però anem a pams. A l’Estat Espanyol que pateix, com la resta d’estats de la Unió, un deute públic excessiu, tots els organismes competents coincideixen en afirmar que aquest deute es composa, aproximadament, d’un 65% que correspon a l’estat i un 35% a les autonomies i els municipis. Però, encara que sembli mentida allò que pensen “els experts” i el cap del Banc d’Espanya i els dirigents dels grans partits polítics de l’Estat... és que cal aplicar la tisora a les autonomies i els municipis.

El deute dels Ajuntaments, si li descomptem el de Madrid, Sevilla, Barcelona, València i altres grans capitals, no és molt gran. Si a això afegim que la gran assignatura pendent de la democràcia espanyola és el finançament municipal, que és dels més baixos de la Unió Europea, podem dir que allò que necessiten els Ajuntaments no són retalls si no més finançament. Pels grans partits de l’Estat, responsables d’haver mantingut aquest greuge comparatiu amb els Ajuntaments durant dècades, la crisi és una perfecta coartada per mantenir les coses com estan.

Si parlem de les autonomies la qüestió és igualment preocupant. Culpabilitzar a les autonomies de malbaratament dels doblers públics i de tenir un deute insostenible és un arma potent en mans dels espanyolistes que sempre han vist amb mals ulls el procés de descentralització autonòmica i que s’oposen radicalment a avançar en la direcció d’un estat federal. Però si a més les autonomies gestionem fonamentalment la sanitat, l’educació i els serveis socials, inclosa la dependència, als profetes del neoliberalisme no els cal predicar contra l’estat del benestar, només els cal escandalitzar-se amb la “insostenible” deute de les autonomies.

Algú creu sincerament que els problemes de la crisi se solucionaran eliminant un parells de sous públics, de cotxes oficials o reduint les despeses dels ajuntaments en les seves festes populars?. Si aquestes i altres coses no són necessàries s’han de prendre mesures però per coherència i ètica, no com a solucions a la crisi econòmica.

Però si a pesar de tot volem seguir parlant de retalls, doncs parlem de retalls. No seré jo, com he dit abans, qui s’oposi a racionalitzar l’administració, a eliminar duplicitats o despesa supèrflua. Però abans de parlar si sobren funcionaris a la Comunitat Autònoma o si hi ha duplicitats entre el govern i els consells o si els Ajuntament fan coses que no haurien de fer, per què no ens fixem en allò que passa a l’Estat. És necessària la despesa de la Casa Reial, que per cert ni se sap la quantitat ni té control de cap tipus.

Si les competències de sanitat, educació i medi ambient, per posar alguns exemples, corresponen a les Comunitats Autònomes què fem amb un Ministeri de Sanitat, un altre de Medi ambient i un altre d’Educació?. Si volem eliminar duplicitats ja sabem per on començar. Sabem quans d’alts càrrecs, alts funcionaris, gerents d’empreses públiques i cotxes oficials, només per parlar d’algunes minúcies, té l’Estat?.

Però continuem parlant de retallades i anem més amunt. Què se gasta la Unió Europea amb el seu aparell burocràtic? Realment necessita aquest nivell de despesa?. I si volem eliminar duplicitat què fa la Unió Europea amb 27 exèrcits estatals que a més estan a les ordres de l’OTAN, és a dir dels EUA?. No seria millor tenir un sol exèrcit, tot el modern i eficaç que fes falta, per cert a les ordres del Parlament i el Govern Europeu?.

Estic disposat a discutir amb qui vulgui dels retalls que fan falta per fer front a la crisi.

Però solament si també parlem dels que fan referència a la iniciativa privada. I quan afrontem els problemes de l’administració pública, comencem per la Unió Europea, continuem per l’Estat i ja arribarem a les Autonomies i els Ajuntaments.

Miquel Rosselló De l’executiva d’Iniciativaverds