Mercats amb ànima, governs sense coratge

No és la primera vegada que el PSOE, en un nou gest de traïció al seu propi electorat i al que representen les seves sigles, es treu de la màniga un paquet de mesures per “fer caixa” que són profundament incompatibles amb una òptica progressista; en aquest cas privatitzar les poques empreses públiques que queden a l’Estat i que generen beneficis, i suprimir l’ajuda dels 426 euros a la gent que s’ha quedat sense feina i sense cap mena de recursos. Tampoc no és la primera vegada que ho fa en aquests dos anys de crisi econòmica, ja que la primera gran mesura per combatre (presumptament) la crisi va ser una mil-milionària injecció d’ajuda econòmica als bancs canvi de no-res, i en el darrer any ens hem hagut de menjar l’anunci del retard de l’edat de jubilació als 67 anys, l’inici de la privatització de les caixes d’estalvi, i una reforma laboral que subvenciona els acomiadaments, a mida de les exigències de la patronal.

Zapatero no ha fet res diferent del que estan aplicant altres governs de la UE, ja siguin socialdemòcrates o de dretes, sempre al dictat del Banc Central Europeu. La diferència és, potser, el grau d’improvisació que acompanya aquestes (i altres) mesures del govern central, que sabent que allò dels “brots verds” no sols no arriba sinó que fins i tot correm el risc d’entrar en fallida, com ha estat el cas d’Irlanda fa poques setmanes, torna a improvisar i intenta cercar diners allà on li resulta més fàcil, sense valorar els efectes que això tindrà. I sense introduir, és clar, cap mena de mesura que apunti ni allò més mínim a una reconversió del model econòmic i productiu en la perspectiva d’avançar cap a una societat cohesionada, equitativa i sostenible, ben diferent del que tenim ara.

Les mesures aprovades són molt greus pel que fa a les Illes Balears i la seva ciutadania. En primer lloc, la privatització d’AENA implica no sols renunciar a una gestió pública compartida amb la qual es suposa que estàvem d’acord tots els partits polítics, donat el caràcter estratègic dels nostres aeroports com a porta principal d’entrada i sortida de persones i recursos econòmics; implica també posar en perill un servei públic que, en el nostre cas i per la nostra condició insular i interinsular, és imprescindible garantir. Margaret Thatcher, una senyora de dretes i de ferro, ja ho va aplicar als anys 80, amb la privatització dels aeroports de Heathrow i Standset, per cert els dos aeroports que més queixes registren del Regne Unit, entre altres qüestions per la manca de reinversió en les infraestructures i el mal servei als usuaris.

En segon lloc, la supressió de l’ajuda dels 426 euros a les persones que no tenen ja ni feina ni prestació d’atur, i que afecta de manera directa a les Balears a més de 4.000 persones, és impròpia d’un govern que es reclama progressista. Ho és en termes generals, perquè són molts milers de persones més arreu de l’Estat, però en el nostre cas pren especial rellevància quan fa només unes setmanes l’IBESTAT va presentar els resultats de la primera enquesta d’hàbits socials que assenyala un preocupant empobriment de les famílies de les nostres Illes amb la crisi econòmica.

És obvi que la crisi també afecta els recursos públics i la seva disponibilitat, però no és menys cert que l’obligació d’un govern d’esquerres és cercar recursos, i fer-ho de forma coherent, de la mateixa manera que aquí el Bloc va condicionar el suport als pressuposts autonòmics a la introducció d’imposts ecològics i als trams alts de l’IRPF. Allò que no és coherent és llevar el pa als que menys tenen, vendre les empreses públiques que són de tots i que generen beneficis, i deixar intactes els bancs i les grans empreses que, fins i tot amb la crisi, estan fent negoci. Tampoc no és coherent esperar que la reforma laboral aprovada fa uns mesos generi llocs de feina per ella mateixa, ja que d’entrada l’únic que ha aconseguit a Balears és precaritzar encara més el nostre mercat de treball.

Ser generós amb els poderosos i implacable amb els dèbils no és digne d’un govern d’esquerres. L’ofensiva neoconservadora que recorre Europa també ha arribat al nostre país, i ens estem jugant molt: ens estem jugant l’Estat del benestar i els drets socials que ha costat generacions aconseguir, i ens ho volen llevar tot en quatre dies, fent-nos creure que els mercats tenen ànima, i que la nostra desgràcia és la seva salvació. Hi ha altres maneres de “fer caixa” per mantenir i millorar l’Estat social, i això passa per gravar les rendes més altes, per crear una taxa que gravi les transaccions financeres, i per la persecució del frau fiscal i els paradisos econòmics... Propostes de sentit comú, de justícia.

Per això, ha arribat l’hora de dir prou ben alt i clar, i de sumar-nos tots a les mobilitzacions que aquests dies, i a partir del 15 i el 18 de desembre, hi haurà a nivell de tot el continent convocades pels sindicats per respondre de manera col·lectiva i solidària i aturar aquest envit. Són hores de resistir, o de retrocedir en segles i retornar a la barbàrie.