Arrel de la web > Informa’t! > Notícies > La sostenibilitat de les pensions. Un debat precipitat

La sostenibilitat de les pensions. Un debat precipitat

dijous 30 de setembre de 2010

Per Fina Santiago Rodríguez, Consellera d’Afers Socials, Cooperació i Immigració i membre de l’executiva d’Iniciativa d’Esquerres.

La sostenibilitat del sistema de les pensions és un dels debats polítics recurrents. La dificultat o sostenibilitat per mantenir el sistema de pensions depèn del balanç entre les persones que cotitzen i els beneficiaris de les pensions, així com de la intensitat de les aportacions i de la cobertura. El debat, per tant, s’ha de centrar en com s’equilibren aquests binomis.

A les darreres dècades les polítiques progressistes, el debat es centrava en el repartiment de la feina, per aquest motiu un govern socialista va reduir a França la jornada laboral.

Pel contrari d’augmentar l’edat de jubilació o de reduir les cotitzacions de les empreses i dels propis treballadors i treballadores Això sempre acompanyat de la defensa de l’acomiadament gratuït i de la promoció del sistema privat de pensions.

El debat de com crear i repartir el treball és el que ha de caracteritzar les polítiques socialistes i progressistes. No és un debat de solucions imminents, precisa d’inversions en educació, canvis de models econòmics basat en la formació i la sostenibilitat… però mentre es poden realitzar altres accions polítiques per mantenir un dels pilars fonamentals del benestar social, com són les pensions.

Un dels arguments dels partidaris d’augmentar l’edat per cobrar les pensions és l’envelliment de la població. Cal dir que un dels components de l’envelliment és la reducció de la taxa de natalitat, la reducció de la fecunditat. Com han de tenir fills la joventut si no poden aconseguir feines en condicions adequades, si la precarietat és la definició del treball dels joves al llarg de molts anys?

S’ha d’intervenir sobre aquest factor, fent per exemple, que cada treballadora o treballador jubilat sigui obligatòriament substituït per un altre, obligant a què una jubilació no signifiqui l’extinció del lloc de feina.

Al llarg de les darreres dècades, s’ha facilitat la reconversió de sectors importants, pagant prejubilacions generoses. Sabem que s’han prejubilat quasi sense cost per a les empreses desenes de milers de treballadors del sector financer, de l’energètic, de les telecomunicacions, de la telefonia, de les universitats, etc., a càrrec de la seguretat social. S’ha d’acabar amb les prejubilacions de treballadors amb plena capacitat de treball. No s’ha d’intentar augmentar l’edat de jubilació mitjana les polítiques conservadores sempre s’han mostrat partidàries retardant l’edat de jubilació dels treballadors que han arribat als seixanta cinc anys, s’ha d’aconseguir retardant l’edat de jubilació dels que, en bones condicions per treballar, són prejubilats.

Una opció política irrenunciable és la persecució del frau fiscal en general i especialment el frau en el mercat de treball. Tots els estudis sobre mercat de treball parlen d’economia irregular, de persones subcontractades en condicions fraudulentes, etc. Totes aquestes situacions no col·laboren a fer més competitiva l’economia, sinó que col·laboren a desenvolupar empreses poc consistents que, des d’una competència deslleial, fan menys rendibles les empreses que compleixen la normativa laboral.

Aquesta economia del frau ha de desaparèixer, s’ha de lluitar perquè no puguin conviure a l’economia del nostre país amb la resta d’iniciatives.

També hi ha altres actuacions rellevants per aconseguir fons econòmics per mantenir l’estat del benestar. Part de l’economia està transferint les seves operacions a paradisos fiscals. Moltes organitzacions, des d’ATTAC a la OIT, ho han denunciat; molts investigadors, han demostrat que el volum d’economia semiocult a aquests paradisos és sorprenentment elevat. La pèrdua d’imposts limita la capacitat dels governs d’intervenir a l’economia, reactivant sectors en declivi, oferint suport a les iniciatives d’economia social, etc. Aquests paradisos fiscals han de ser perseguits mitjançant una decidida acció internacional. Si el govern socialista vol liderar Europa des d’una perspectiva de progrés, es pot plantejar aquest repte, la presidència Europea seria un bon moment per prendre iniciatives d’aquet tipus.

També resulta paradoxal que una de les primeres generacions a les quals afectaria la reforma que proposa el Govern de l’Estat seria la generació anomenada del “baby boom” dels anys 57-70, que és possiblement la generació que més ha cotitzat a la seguretat social, una persona nascuda l’any 59 pot jubilar-se amb més de 45 anys de cotització, això sinó els prejubilen abans, I a canvi seria una de les primeres afectades d’aquest projecte.

Resulta també molt sorprenent que es plantegi aquest debat quasi d’urgència, quan tots els estudis assenyalen que l’actual sistema de pensions està garantit fins l’any 2030 i que la Seguretat social té bona salut financera com ho demostra que els darrers anys inclòs l’any 2009 es varen tancar en amb superàvit. Concretament l’any 2008 es va tancar amb més de 14.000 milions d’euros i amb més de 57.000 milions d’euros en el fons de reserva, fons que durant l’any 2009 va augmentat fins a 58.600 milions. Sembla que es vulgui aprofitar aquesta situació de crisi per crear un ambient pessimista i que justifiqui una reducció d’aquest dret. L’impacte de la crisi actual no ha de facilitar repescar velles teories neoliberals.

Els arguments presentats per l’Estat Central, són bàsicament tècnics, projeccions demogràfiques, esperança de vida, creixement del PIB… , aquets elements s’han de tenir en compte, sens dubte, però també és necessari introduir altres reflexions polítiques: quines prioritats tenim, quin model de protecció volem, què ens aporta la cohesió social què hem aconseguit mitjançant l’estat del benestar…

Hi ha moltes accions polítiques a fer abans de plantejar-se reduir un dels drets més reconeguts i del que la ciutadania se sent més satisfeta. No es pot resoldre el debat ni ràpidament, ni amb escassa participació, ni optant per la solució aparentment més fàcil, però no més justa.

També et podria interessar: