Ni Company ni amic del Medi Ambient

Al primer pacte de Progrés, durant els anys 1999-2003, Gabriel Company ja era dirigent d’ASAJA, el lobby encarregat de boicotejar la protecció dels espais naturals amb la creació de parcs naturals, com el de la Serra de Tramuntana. Igual que feren els grans hotelers amb l’eco-taxa, i amb tanta o més virulència si cal. De fet, alguns dels dirigents més recalcitrants de l’organització agrària havien estat contractats a nòmina del Ministeri de Medi Ambient comandat per Jaume Matas per treballar activament contra les mesures proteccionistes d’aquell primer parèntesi progressista.

A l’esquerra en general i als ecologistes en particular, Company sempre els ha tractat abans en l’àmbit privat, i ara des de l’esfera pública, d’enemics. I aquesta enemistat, sempre acompanyada de la defensa d’interessos aliens al bé comú, ha dut a una situació en què podem afirmar que s’estan desmantellant les polítiques mediambientals a la nostra Comunitat a les totes.

Ja a l’inici de la legislatura vengué una retallada de gairebé el 50% dels fons destinats a la gestió dels espais naturals, i amb ella, les successives reduccions de personal tècnic: biòlegs, naturalistes, ecòlegs... Tots ells, qui durant dècades,en alguns casos, han treballat per preservar el privilegiat entorn que encara tenim malgrat els atacs constants, han estat un dels principals focus de l’ira de Company, especialment desfermada quan es varen conèixer les festes amb llagosta i Moet- Chandon a Cabrera. Amb l’atac permanent als treballadores i treballadors públics del seu departament Company no sols s’ha llevat d’enmig a desenes de persones que a més d’estimar la seva feina, estimaven la terra, sinó que ha fet malbé els espais protegits, que a més a més posa en situació de major risc davant els incendis forestals i altres amenaces ambientals.

El Pla Hidrològic, que ja havia superat tots els tràmits, inclòs el del Consejo Nacional del Agua, va ser retirat del Consell de Ministres de Zapatero per les pressions de Company i de l’agro-indústria madrilenya.

Perquè després vindria la Llei del Sòl, la de l’amnistia urbanística més brutal de la història democràtica de les Illes (ja pretesa pel decret de mesures urgents per al desenvolupament urbanístic “sostenible”).

Però clar...perquè legalitzar urbanitzacions il·legals (o “assentaments en medi rural”) si no disposam de pous per omplir les piscines o regar els camps de golf?

Perquè Ses Fontanelles han d’estar cartografiades com a zona humida si les podem eliminar fàcilment i així, afavorir la construcció d’un centre comercial damunt la darrera zona humida de Palma? Vet aquí només cinc cèntims d’una qüestió la de l’aigua, que a pesar de ser un bé comú i sensible, ha passat prou desapercebuda davant l’opinió pública, una qüestió que avui és denunciada davant la Comissió europea per part de les organitzacions ecologistes i l’esquerra política.

Després de l’amnistia de la Llei del Sòl resulta difícil pensar en alguna cosa que s’aproximi al concepte de “seguretat jurídica”, que han fet servir tantes vegades de coartada per des-regular fites que havia costat anys aconseguir. I ara ve la Llei del sector agrari, i Company no vol per als pagesos (sobretot si són terratinents) menys facilitats que les atorgades per la Llei Delgado del Turisme al sector hoteler, per poder especular amb places hoteleres, convertibles a residencials. El debat s’acaba d’iniciar, però els precedents tampoc no ens fan ser massa optimistes al respecte.

No podem oblidar tampoc altres capítols que mereixerien una discussió apart, com el boicot al tren per part de la Conselleria (doblant les tarifes a l’inici de la legislatura, amb una nova pujada aquest mes d’abril, i la congelació de la línia de tren Manacor-Artà). O la connivència amb la pesca d’arrossegament, que arriba a paradoxes com el que ha succeït recentment amb el Canal de Menorca: mentre el Ministeri de Cañete proposa protegir la zona com a LIC (lloc d’interès comunitari), en base a estudis científics finançats amb diners públics, la Conselleria dirigida per Company mira cap a un altre costat perquè sap que malgrat que aquesta figura de protecció seria un factor afegit per dir no a les prospeccions petrolíferes, la UE no permet la pesca de ròssec en fons marins de maërl i coral·lígen com els del Canal de Menorca.

O la rebaixa dels objectius de reciclatge en el Pla de mitigació del canvi climàtic, donant així cobertura a la importació de residus de l’estranger per cremar a Son Reus pretesa pel Consell de Mallorca... I això són només les grans línies, perquè si entram en detalls, senzillament el que s’ha fet i s’està fent amb el (nostre) medi ambient, no té nom.

Hi ha qui diu que Company és “molt millor” que Bauzá. Però si poguessin demanar a la terra, a la posidònia, als pins cremats, o a la terra encimentada, i parlassin, després del seu pas pel Govern, crec que no dirien el mateix.